TESTIGO ÚNICO Y PRUEBA DE CARGO SUFICIENTE

Sentencia de 9 de febrero de 2017, Sección 22ª, Audiencia Provincial de Barcelona (Rollo de Apelación 275/2016; Ponente: Joan Francesc Uria Martínez)

El que passa és que, com ens trobem sovint, quan la víctima s'acull a la dispensa a declarar, la defensa mai troba que pugui haver prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència, com si el fet que aquella no vulgui la condemna del seu victimari neutralitzi la prova de càrrec que s'hagi produït, o determini la insuficiència de la prova testifical de càrrec, quan, com digué la STS de 20 de juliol de 2001: art. 24.2 de nuestra Carta Magna exige para dictar una sentencia condenatoria un mínimo de actividad probatoria de cargo, tal prueba existe aunque estuviera constituida por un solo testimonio, que podría tener suficiente virtualidad para destruir la presunción iuris tantum denunciada. Efectivamente, el sistema de la prueba tasada ha sido derogado por la Ley de Enjuiciamiento Criminal, por ello toda su vigencia, siendo ahora en el ordenamiento jurídico vigente lo esencial que exista prueba y que ésta se produzca en el acto del juicio oral. La prueba puede por ello ahora aparecer constituida por un solo testigo (S. 8-10-1990)... Por consiguiente, no se produce la desestimación o rechazo del testimonio único, proceda o no de la víctima (S. 4-5-1990), siempre y cuando no existan razones objetivas que invaliden sus afirmaciones o que provoquen que en el Tribunal de instancia aparezca la duda que impida la formación de la convicción (S. 27-5-1988)>

Afirmada l'existència de proba de càrrec, hem d'entrar en l'examen de llur valoració, tot i que aquest examen té molt poc recorregut en aquest cas, perquè  hom sap que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i que la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària, i aquests defectes no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial del jutge a quo, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procès. El recurs, el desestimem.

Revista Jurídica de Catalunya, nº 3, any 2017.